La informació en la era digital

Els reptes de la desinformació actual

Salvant Cassandra: els reptes de la desinformació actual

Per Berta Barbet, 02 maig 2019

Edwin Denby amb megàfon al camp de joc, 1922
Edwin Denby amb megàfon al camp de joc, 1922 | Harris & Ewing, Library of Congress| Sense restriccions d’ús conegudes

En la mitologia clàssica, Cassandra representava la maledicció de qui, tot i saber la veritat, no era capaç de convèncer els seus conciutadans. Actualment, la falta de confiança en el sistema polític i l’augment de la presència de les emocions en la presa de decisions han comportat una radicalització de les opinions. En aquest context, analitzem el fenomen de la desinformació en el segle XXI, quan el sorgiment de nous canals de difusió encara ens fa més vulnerables.

Quan es parla de desinformació, sovint es parla d’un seguit de fenòmens que, tot i estar relacionats amb la falta de coneixements concrets sobre la política, tenen molt poc a veure amb aquesta manca de sabers per se. I és que no és el desconeixement el que genera les dinàmiques de polarització, falta de diàleg i percepcions errònies de la realitat que sembla que estant marcant les nostres democràcies. El desconeixement només ens fa susceptibles de caure en la trampa dels agents de la desinformació, especialment quan es combina amb un estat anímic i un context que ho facilita.

El desconeixement i la falta d’informació no són, per se, un problema per a la democràcia. Almenys no són un problema que tingui solució. Durant anys, els politòlegs i els estudiosos de la democràcia hem sabut que els ciutadans estem desinformats sobre les qüestions polítiques que ens afecten. La política s’ha tornat molt complicada, i és impossible tenir-ne informació de totes les dimensions. Fins i tot quan la tenim a disposició, ens costa gestionar-la correctament. Ens passa a tots, potser no en política, però en algun àmbit o altre, sempre. Jo, per exemple, suspendria qualsevol test per escollir el portàtil que s’adapti més bé a les meves necessitats, o quina medicina em curarà més bé el mal d’estómac. I, no obstant això, compro ordinadors i prenc medicines sense gaire preocupacions. Prendre decisions en àmbits de la vida que ens són propers sense tenir tota la informació que necessitaríem per fer-ho és el pa de cada dia. La desinformació, entesa com a falta de coneixements específics sobre la política, no és un problema nou, ni un problema que impossibiliti el funcionament de la democràcia. És quelcom amb què fa temps que sabem que hem de conviure, i que més o menys gestionem.

Convivim amb la desinformació

Convivim amb la desinformació perquè la compensem amb mecanismes, com són les opinions dels experts o líders d’opinió. Jo compro ordinadors i em medico perquè segueixo les recomanacions de gent que sí que coneix el camp. I molts ciutadans voten perquè tenen un referent que els sap donar bones indicacions i pistes sobre quin partit els representarà millor. Coses com la ideologia, el perfil socioeconòmic del candidat o els grups que li donen suport també són elements que no requereixen un coneixement detallat de la realitat i que ajuden molts ciutadans a entendre més bé quin candidat o partit volen votar.

La solució als problemes actuals de la desinformació difícilment passarà, per tant, per la generació de ciutadans amb més coneixements concrets de les coses que passen en la política. És més important treballar en la generació d’espais de senyals heurístics i discursos que permetin als ciutadans entendre la política sense haver de conèixer-la en tota la complexitat. Com va explicar Åsa Wikforss a la ponència que va fer al CCCB, per a la generació d’espais de diàleg cal que hi hagi un element clau perquè els ciutadans puguem obtenir informació d’altres humans: la confiança en el coneixement que ens transmeten els altres. I és aquí on hi ha el problema, no en la falta de coneixements per se.

En aquest sentit, un primer element que cal tenir en compte de la situació actual és la falta d’institucions que garanteixin la generació de senyals heurístics fiables i plurals. Fa temps que els politòlegs veuen amb certa preocupació com molts dels senyals que els ciutadans utilitzaven per entendre la política han anat perdent rellevància: els grups socials s’han anat debilitant, les ideologies s’han difuminat i els perfils socioeconòmics dels candidats s’han homogeneïtzat. Molts votants s’han quedat sense recursos per poder navegar pel debat polític sense haver d’entendre la complexitat de cadascun dels debats que s’hi produeix. Tenim més informació que mai a l’abast, però és possible que la tinguem més mal presentada i més difícil de digerir que abans. Calen mecanismes de simplificació de la informació en missatges que els no experts puguin entendre.

El problema actual

No obstant això, el problema actual probablement és més complex que una qüestió de desorientació i falta d’informació útil. És un problema que ha empitjorat per culpa de dos elements sobre els quals van reflexionar molt Åsa Wikforss i Adrienne Lemon en les ponències que van fer al CCCB. Hi ha dos elements que s’uneixen a la falta d’informació útil per donar compte del problema de la desinformació i que expliquen, ara sí, la polarització i l’extremisme que s’observa en moltes democràcies actuals. Dos elements que fan que la desinformació no sigui un problema de falta de la informació correcta que ajudi els ciutadans a entendre el món, sinó més aviat un acte deliberat per raó del qual els ciutadans tenen la informació correcta, però prefereixen creure la incorrecta. És el que Wikforss va anomenar: la resistència a les evidències». Aquest fenomen més actiu de desinformació és important, perquè canvia l’arrel del problema i fa que calguin canvis molt més estructurals per solucionar-lo.

El primer element és un estat anímic que fa que certes informacions que generen odi i ràbia progressin de forma més fàcil que els discursos basats en la convivència i l’optimisme. Aquest humor negatiu fa que a molts ciutadans els sigui més fàcil creure aquelles informacions que els confirmen l’estat anímic de ràbia i tristesa, més que no pas les que els contradiuen les emocions. Les emocions són una part clau de la gestió de la informació, permeten processar-la i gestionar-la de forma eficient. Són útils a l’hora d’aprendre i adquirir coneixements. Tanmateix, aquesta interferència de les emocions es torna problemàtica quan la població gestiona la informació des d’emocions de frustració i ràbia amb el sistema polític. Perquè genera un biaix que fa molt més creïbles les informacions que coincideixen amb aquesta visió negativa de la societat i, consegüentment, fa que els discursos polaritzadors o els extremismes violents siguin més fàcils de creure que els discursos conciliadors i de convivència.

Lady Emma Hamilton com Cassandra
Lady Emma Hamilton com Cassandra | George Romney, Wikimedia Commons | Domini públic |

El problema, per tant, no és el rol de les emocions, sinó el fet que les emocions dominants en molta població siguin tan negatives, segurament per motius que van molt més enllà del context comunicatiu. Com va explicar Adrienne Lemon:

"La gestió del context i de les emocions de l’individu és un element clau en la gestió de la desinformació. Les intervencions s’han de fer sempre tenint en compte les injustícies o les situacions de frustració que viuen els individus, que els porten a estar molt predisposats a creure en certs discursos. Cap campanya de comunicació contra la desinformació podrà ser eficient si no té en compte les emocions dels receptors i les gestiona."

El segon element és l’aparició d’agents que aprofiten el context de desafecció actual per trencar els entorns de confiança necessaris perquè la informació circuli. Una cosa que, com Wikforss va explicar, es pot fer tant explotant la confiança i transmetent informació falsa, com soscavant la confiança en els actors que vehiculen la informació, com ara els mitjans de comunicació o els governs. Les dues dinàmiques es retroalimenten i fan impossible l’acumulació d’informació correcta. Aquests agents segurament sempre han existit, però les tecnologies actuals permeten que les informacions circulin més ràpid i més lluny. El que abans eren veus marginals en els seus propis espais, ara poden ser comunitats que es reforcen. És una dinàmica que en alguns casos pot ser positiva, però té riscos evidents quan s’utilitza per desinformar.

En resum, tot i que la falta d’informació correcta i útil és un problema que ens fa vulnerables a la desinformació i totes les conseqüències que comporta, la solució al problema necessita més coses que informació correcta. Cal treballar les dinàmiques que generen resistència a les evidències presentades, tant pel que fa a l’estat d’ànim com pel que fa a la gestió de la confiança en les fonts que les presenten. En aquest sentit, com van explicar Wikforss i Lemon, un element clau per entendre el fenomen és la generació d’identitats i narratives que determinen les percepcions dels individus, perquè són aquestes narratives les que determinaran com es gestiona la informació que es rep. Treballar en la generació de narratives productives, conciliadores i tolerants, amb les quals els individus es puguin identificar, és un dels grans reptes a què ha d’enfrontar-se la democràcia actual si no vol continuar caient en les dinàmiques de polarització, intolerància i extremisme actuals.

Berta Barbet (Barcelona, 1986). Berta Barbet és llicenciada en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat Pompeu Fabra, ha obtingut un màster en Comunicació i Estratègia Política a la Universitat Autònoma de Barcelona i un altre en Comportament Polític a la Universitat d’Essex. És, a més, doctora en Ciències Polítiques per la Universitat de Leicester i actualment treballa d’investigadora postdoctoral al Departament de Ciència Política i Dret Públic de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Barbet, Berta (02 de maig 2019). Salvant Cassandra: els reptes de la desinformació actual

creative commons icons